Amor sobre rodes

Acabo de llegir un article interesantíssim, en que uns periodistes d'investigació han aprofundit en el món del sexe EN un cotxe, (molt diferent a practicar sexe AMB un cotxe, que també existeix però és menys comú):

La seva feina ha consistit en provar diferents cotxes, escollint models que acostumen a preferir els joves, i puntuar-los segons paràmetres tan determinants com la varietat de postures o la perillositat del canvi de marxes. Aquesta és la classificació que n'han fet:

COMPACTES
1º.- Mazda 3: Sex Bomb
2º.- Volkswagen Golf: Mejor por detrás
3º.- Toyota Auris: Tus posturas preferidas
4º.- Seat León: Tan fiero como lo pintan
5º.- Ford Focus: La cama redonda
6º.- Kia ProCee'd: Pedazo de pepino
7º.- Honda Civic: Licenciados en Kamasutra
8º.- Audi A3: Tú y yo ¿aquí? ¿en serio?
9º.- Peugeot 308: Dime de qué presumes…
10º.- Citroën C4: El Rey del Misionero

UTILITARIS
1º.- Renault Clio: Latin Lover
2º.- Mazda 2: Zoom(ba)-Zoom(ba)
3º.- Toyota Yaris: La mosquita muerta
4º.- Opel Corsa: Arriba las chicas
5º.- Seat Ibiza SC: Para presumir...
6º.- Peugeot 207: Muchas expectativas
7º.- Citroën C2: El roce hizo el cariño
8º.- Mini: Flema británica
9º.- Ford Fiesta: La edad no perdona
10º.- Alfa Mito: Atracción fatal
11º.- BMW Serie 1: Coitus interruptus
12º.- Renault Megane: El mejor para los franceses
13º.- Opel Astra: El ‘gatillazo’

Si us intriguen aquestes descripcions tan suggerents, trobareu l'anàlisis detallat clickant en cada cotxe.

Llegint l'article m'he adonat que al final la conclusió és sempre la mateixa... sarna con gusto no pica!! així que per moltes classificacions que facin i postures que recomanin, l'element determinant i definitiu sempre seran les ganes que hi posis.

Si preferiu podeu establir el vostre propi rànquing. Sou totalment lliures d'explicar les vostres experiències :)

PD: I el meu preferit no està a la llista...

Le premier jour du reste de ta vie

Els canvis formen part de la nostra vida, però sovint no me n'adono de l'efecte que una petita acció o decisió influeix en el futur fins molt més tard.

Aquest cop, però, en sóc ben conscient. Un canvi de feina és difícil d'obviar :P

A l'esquena porto una motxilla ben grossa de records, d'instants, de somriures i de llàgrimes, i una pedra ben grossa que espero deixar aviat a un costat del camí. Però és ben clar que no puc parar de mirar endavant i somriure perquè m'encanta el que veig.

Trobo molt a faltar els meus Charlies, però m'esforçaré a trobar-ne algun més per a qué s'uneixi a nosaltres. I si trobo alguna ceba doncs també la intentarem pelar!

Guardo molts moments que han quedat pel record:

-Mediterraneo del norte o Mediterraneo del sur?

-Brutaaaaaaaaaaaaaaaal!

-Som un clan

-Dimo dimo i més dimo

-Les cebes i els transparents, els charlies i snoopys, els germens (aixó no s'acaba mai...)

-Les múltiples formes, colors i hàbitats que pot adoptar un ésser viu

-La generació espontànea

-Quan no cal preparar labomojitos

-El jacuzzi del P2

-Ser mama pato

-Estar tancada en un ascensor amb Déu

-Jingle bells fins a la sacietat

-Paga l'autónoma!

-Quan un ratolí es converteix en catifa...

-La llibreta, la carpeta, la taula, la poiata, etc. per endreçar

-Pretty woman

-jefaaaaa!!! que faig?

-ça va, ça va, ça va, ça va...

-Entendre't per mirades

-Empatar i desempatar!

I ja n'anirem afegint més, perquè sino no acabaríem mai...

Moltes gràcies per acompanyar-me amb tants somriures. I encara té més mèrit si tenim en compte la meva adicció a tot lo freak en general. I com no, si us he de dedicar una cançó, només pot ser de de Jarabe de Palo

El retorn de la maledicció

Tot va començar a Sevilla...

Estava de viatge amb les meves amigues. Només arribar al centre de la ciutat, al baixar de l'autobus, els meus pantalons es van enganxar amb una clau de les escales i vaig caure de morros al terra. Al principi les meves amigues es van preocupar molt, moltíssim, perquè jo no em movia. I era normal! En primer lloc, perquè estava paralitzada per la vergonya... i en segon lloc, tenia el pantaló trabat i no podia moure les cames!! Malgrat el ridícul que vaig fer, la meva cara estava sencera i no m'havia trencat cap os, per tant, no li vaig donar més importància. Ningú, en aquell moment, podia endevinar la maledicció que em queia a sobre.

El que va passar els següents dies va ser molt extrany. Primer es va caure una senyora al nostre davant. Hagués estat un fet fortuït i divertit si al dia següent no s'hagués caigut també un home per la zona de l'expo, amb l'afegit que aquest home es va caure damunt meu (per sort seva, perquè li vaig amortiguar la caiguda!). I finalment, l'última dia (parlem de 4 caigudes en 4 dies de viatge) es va tornar a caure una altra àvia al costat de l'hotel. La conclusió que en vam treure era clar: la gent es queia al meu voltant!!!

Vaig tornar espantada a Barcelona, no volia ser la causa de desventura aliena. Però per sort ningú més es va caure en els 5 anys posteriors. Vaig considerar que la meva maledicció estava delimitada a la ciutat de Sevilla. Fins al dia d'avui...

Avui s'ha tornat a caure una senyora al meu costat. No sé si és casualitat o la maledicció ha tornat... Però per si acàs... mantigueu els vostres avis lluny de mi!!!!

Córrer!

Aquesta és la història:

Em vaig proposar participar a la propera cursa de El Corte Inglés. Dit i fet, vam idear un recorregut per la ciutat per entrenar cada dia, i aquest seria el resum de la meva experiència:

1er dia: uns acceptables 5 km en 30 minuts de carrera amb parades

2on dia: retirada a mig camí amb un genoll adolorit

Diuen que a la tercera va la vençuda, però jo em retiro... prefeixo el medi aquàtic!

Miracle!!

Existeixen els técnics que no ensenyen la guardiola??? La resposta és si!!!

Aquest divendres em van apareixer 2 nois formosos de Bilbao que em van alegrar la tarda mentre reparaven el rentavaixelles. L'únic defecte... que anaven amb un jersei vermell que em recordava el Duo Dinàmico! Però els perdono...

Her morning elegance

Acabo de descobrir la tècnica de stop-motion, que consisteix en en aparentar el moviment d'objetes estàtics capturant fotografies. M'agrada perquè és com la vida, feta de petit instants (que filosòfic hahaha).

La qüestió és que s'aconsegueixen treballs tan espectaculars i elegants com aquest videoclip de la cançó ‘Her morning elegance’ de Oren Lavie. Espero que el disfruteu!!

Quan m'ho demanis marxaré

-Què hi fas aquí?
-Tu em vas demanar que vingués!

-Quan?
-Quan et vaig trucar...

-Per què em vas trucar?
-Volia saber de tu...

-Vull que marxis!
-Quan m'ho demanis marxaré, fins llavors t'acompanyaré

-Ets una gran càrrega!
-No ho sabia...

Atrapada

Avui no podia sortir de la meva habitació...

No us penseu pas que m'ha agafat un atac d'agorafòbia, ni molt menys! Els que em coneixeu ja sabeu que tinc experiència en quedar-me tancada als llocs. Senzillament se m'ha trencat el pany de la porta i com que jo no sóc un fantasma ni tinc poders de super herois (tal com es pensen alguns membres de seguretat de l'edifici on treballo) us podeu imaginar el problema.

En un primer moment no m'ha semblat mala idea... tinc Internet, tinc llibres, tinc música, una pila de feina per llegir, un llit per reposar... podria passar les hores plàcidament! Però a mesura que passaven els minuts m'he adonat que la meva habitació era insuficient per cobrir les meves necessitats bàsiques (!) i m'he començat a preocupar.

La primera opció que he pensat ha estat trucar els bombers, però tenint en compte el meu glamurós aspecte recent llevada seria perdre la oportunitat de fer realitat una de les meves fantasies i això si que no podia ser!!

La segona opció ha estat demanar ajuda a Déu.... No al Déu de tots, sinó a un que tinc més a prop amb nom i cognoms... però he decidit que el preu a pagar pel favor podia ser massa alt!

Així que al final he decidit sortir pel balcó... podríeu pensar que aquest fet no té cap merit perquè el meu balcó comunica amb el menjador però heu de recordar que a l'edifici del davant està atapeït d'obrers en plena efervescència primaveral. A més, com que encara no hem convertit el balcó en el nostre petit paradís, he hagut de saltar per damunt d'una bicicleta, una taula, una tumbona i el cadàver d'una planta.

Per sort, no ha tardat en veure'm una companya de pis que amablement m'ha obert la finestra del menjador i he pogut donar per acabat el meu particular espectacle matinal, molt a contracor del públic que havia captat.

En fi, la conclusió més important a la que he arribat al final del dia és que es pot aprendre bricolatge per telèfon (gràcies papa!!)

I un consell, quan tanqueu la porta deixeu les coses enllestides, no sabeu mai quan podreu tornar!

Bon dimecres!!

the same mistake

Molt sovint cometo errors---

Una ampolla i mitja de vi... una bona amiga...
els errors es converteixen en encerts (em sembla que aixó ja ho vaig dir en el seu dia..)

Es necessiten tan poques coses per ser feliç...

I un altre amiga em diu que em quedo enrere...

i jo no se que pensar... quan ets sents tan viu s'assembla tant a quan et sents buit... la resta del món et dóna igual

No em puc decidir entre aquestes dues cançons, així que us deixo triar... bona nit!!!

No ho puc evitar...

Em podeu dir:

pixapins...

camacu...

de Can Fanga...

xava...

però quan deixo enrere l'asfalt i em planto enmig de la natura, inspiro ben fort i exclamo:

"això és aire pur!!!"

(no ho puc evitar)

Toc, toc...Qui hi ha?

Sempre he estat una mica tafanera... suposo que per això em vaig dedicar a la ciència, per encaminar aquesta curiositat d'alguna manera més útil que la simple xafarderia.

Quan vaig començar en el món dels blogs va ser també motivada per aquesta curiositat. Era molt atractiu descobrir diverses maneres de pensar des de l'anonimat. Entrava, mirava, sortia en silenci. Observant el món des d'una escletxa...

Però un dia em va sorprendre un altre ull observant des del mateix forat. I llavors, vermella com un tomàquet, em vaig adonar que en el moment que vaig començar a escriure el meu propi blog em vaig convertir en possible objecte d'observació.

No m'imagino a qui li poden interessar les cabòries que surten del meu caparró, a part dels quatre amics que se les miren amb estima. Però si us fa somriure, reflexionar, tenir una conversa a l'hora del cafè o senzillament entretenir-vos dos minuts, jo em dono per satisfeta. Sempre sereu ben rebuts.

Per part meva, acceptaré el consell que em van donar i començaré a dir hola... Encara que passi una mica de vergonya, encara que no m'hi hagin convidat... Potser li puja l'ego, potser es ruboritza, però segur que el que hi ha a l'altre costat no es queda indiferent.

I per part meva res més, em quedo escoltant aquesta cançó, ideal per quan em pregunten quins plans tinc i jo no sé que respondre.

La nova sardana

Ho reconec... m'agraden les coses rares i m'encanta remenar per la xarxa en busca de les coses més dispars que us pugueu imaginar. No tothom ho entén, però s'ha de reconèixer que de tant en tant trobo coses força peculiars, com la Cobla Contemporània. Per fi la tradició i el frikisme es donen la mà!

Març és un mes de canvis

"BUSCANDO UN BESO A MEDIANOCHE" és una petita joia de la que he gaudit avui al cinema. L'univers és savi, i m'ha encaminat a una película ideal per culminar aquest dia. Una peli senzilla d'amor i esperança, d'aquelles que m'agraden tant!!

Una bona amiga va pronosticar que març seria un mes de canvis. No sé si es complirà, però el que és cert és que avui m'he adonat de com havia canviat en els últims mesos i de tot el camí que havia recorregut sense ser-ne conscient. Avui, gaudint d'un cafè observant la sagrada família, no he trobat a faltar companyia. Avui li he dit a algú que no em queia bé i no m'he sentit culpable. Avui he mirat enrere i no he sentit tristor. I un pressentiment s'ha complert. Encara em queda molt camí per fer, encara no sé on vull anar, però ja no em preocupa. Només sé que m'agrada anar passejant per la vida, i que no em penso perdre cap detall.

Març serà un mes de canvis? no ho se pas. Potser faré un petó a mitjanit... jajaja us mantindré informats!! ;P

AUDIO: Scorpions - Wind of change>

Dolça llibertat

Divendres 30 de gener del 2009. 11:00 pm

Libre, como el sol cuando amanece, yo soy libre
como el mar... Libre como el ave que escapó
de su prisión y puede, al fin, volar...
Libre como el viento que recoge mi lamento y mi
pesar, camino sin cesar detrás de la verdad
y sabré lo que es,al fin, la libertad.

Per fi he acabat el CAP!!! Després d'aquest cap de setmana de relax en què m'he dedicat a no fer res en absolut, he recargat totalment les piles per enfrontar-me a l'autèntic gran repte: la tesis. I llavors podré saber per fi el que és la llibertat!

PD:A tots els que m'heu recolzat i aguantat aquest gener de malson moltes gràcies per tot. Espero que us hagi servit d'entrenament pel que us espera! :P

El tamany importa, en els pastissos també

Tallar un pastís pot acabar amb la paciència de qualsevol. Ningú vol el tall seleccionat: que si jo només una mica per provar, que si jo la meitat que aquest, que si jo amb això no en tinc ni per començar... Per sort, Sven Rudolph ha pensat en tot i ha dissenayt el S-XL Cake, un motlle que reparteix el pastís en 15 racions totalment diferents, tant en grossor com en altura.

Així cadascú tria el tros que més li abelleixi!