Tot va començar a Sevilla...
Estava de viatge amb les meves amigues. Només arribar al centre de la ciutat, al baixar de l'autobus, els meus pantalons es van enganxar amb una clau de les escales i vaig caure de morros al terra. Al principi les meves amigues es van preocupar molt, moltíssim, perquè jo no em movia. I era normal! En primer lloc, perquè estava paralitzada per la vergonya... i en segon lloc, tenia el pantaló trabat i no podia moure les cames!! Malgrat el ridícul que vaig fer, la meva cara estava sencera i no m'havia trencat cap os, per tant, no li vaig donar més importància. Ningú, en aquell moment, podia endevinar la maledicció que em queia a sobre.
El que va passar els següents dies va ser molt extrany. Primer es va caure una senyora al nostre davant. Hagués estat un fet fortuït i divertit si al dia següent no s'hagués caigut també un home per la zona de l'expo, amb l'afegit que aquest home es va caure damunt meu (per sort seva, perquè li vaig amortiguar la caiguda!). I finalment, l'última dia (parlem de 4 caigudes en 4 dies de viatge) es va tornar a caure una altra àvia al costat de l'hotel. La conclusió que en vam treure era clar: la gent es queia al meu voltant!!!
Vaig tornar espantada a Barcelona, no volia ser la causa de desventura aliena. Però per sort ningú més es va caure en els 5 anys posteriors. Vaig considerar que la meva maledicció estava delimitada a la ciutat de Sevilla. Fins al dia d'avui...
Avui s'ha tornat a caure una senyora al meu costat. No sé si és casualitat o la maledicció ha tornat... Però per si acàs... mantigueu els vostres avis lluny de mi!!!!
